Com el debat sobre l’educació diferenciada revela tensions entre ideologia, evidència i els reptes reals de la masculinitat en crisi.
Es podria esperar que els escriptors d’opinió, els activistes i els polítics, que mai triguen a explotar una notícia important per promoure la seva agenda, almenys verifiquessin la recerca abans de parlar amb certesa dogmàtica. La setmana passada, l’atenció sobre el que calia canviar, si la nostra societat volia netejar-se de la violència de gènere, es va centrar en diverses qüestions com la prevenció, la reforma del procés judicial i l’educació sexual.
En algun moment d’aquesta barreja, l’Església també va rebre una culpa per haver creat el clima misògin que encara alimenta la “masculinitat tòxica” a Irlanda, malgrat que Irlanda s’ha situat entre els països més ferotgement secularistes del món. Tanmateix, és poc probable que un enfocament massa ampli impulsi el canvi de manera efectiva, per això, no és gens sorprenent que aquesta setmana l’atenció s’hagi centrat en el que suposadament rau a l’arrel de la nostra podridura moral: l’educació diferenciada per sexes o l’educació segregada per sexes, per utilitzar una denominació alternativa.
Segons Elaine Loughlin, de The Irish Examiner, l’educació segregada per sexes és tan “boja com fer compres basades en el gènere”. No és la comparació més encertada en molts aspectes, ja que ens recorda el món notablement segregat del comerç minorista, especialment en les àrees de bellesa i moda. Tanmateix, és, més significativament, una analogia trillada i ofensiva de pomes i taronges que mostra poca comprensió de la serietat i complexitat d’educar ments joves i formar el caràcter. L’educació sempre ha reconegut el valor de la separació segons l’edat, l’habilitat, la capacitat general, els nivells lingüístics i el sexe, especialment en l’adolescència. Pot ser més o menys beneficiosa en un moment o un altre, però hi ha, almenys, arguments en ambdós costats.
El fet que el sospitós eslovac de l’horrible assassinat d’Ashling Murphy hagi estat educat presumiblement en un sistema escolar mixt eslovac que fa temps que ha perdut tot rastre d’influència religiosa s’ha perdut en la pressa per inserir aquesta història en la narrativa del sistema educatiu regressiu i repressiu d’Irlanda que alimenta la “masculinitat tòxica” i frena el nostre progrés cap, en paraules d’Elaine Loughlin, “una societat més igualitària i inclusiva”.
(…)
Com assenyala l’article de Loughlin, Irlanda té el segon major nombre d’escoles diferenciades d’Europa, després de Malta, que ella caracteritza com un lloc endarrerit dominat pels sacerdots, malgrat que Malta es va convertir en el primer país europeu a prohibir la teràpia de conversió gai i sembla almenys tan avançat en el camí del secularisme com Irlanda. La seva taxa d’homicidis de 0,8 per 100.000 habitants és lleugerament superior a la xifra d’Irlanda de 0,7, però ambdues són significativament millors que les de països més liberals com França, Bèlgica, Dinamarca i Suècia, països compromesos des de fa molt temps amb l’educació mixta dins d’un sistema educatiu secular.
(…)
És clar que la correlació no és causalitat, però almenys planteja preguntes raonables sobre la manera en què les tendències associades poden reforçar-se mútuament. Per altra banda, persones com Aodhán, Elaine i Mary Lou no tenen la més mínima evidència per recolzar les seves afirmacions. De fet, és pitjor que això. La seva desesperació per qualsevol cosa que sembli una evidència que les recolzi els porta a tallar la branca on s’asseuen. Aodhán Ó Ríordáin ha afirmat anteriorment que “un nombre significatiu de dones joves nascudes des de l’any 2000 estan patint violència” per defensar l’abolició de l’educació diferenciada per sexes, la qual cosa també, no ho oblidem, serveix com a substitut de la seva campanya per acabar amb l’educació privada basada en la fe per se.
El problema per a l’Aodhán és que l’escolarització diferenciada (actualment al voltant del 30% de les escoles postobligatòries irlandeses) ha anat cedint pas a l’escolarització mixta en aquest mateix període, continuant una tendència ja ben establerta. Per què, doncs, li podríem preguntar, les coses no milloren, ni tan sols una mica, sinó que empitjoren i de manera notable?
Una cosa és fer afirmacions sense evidència, però cal una mica de morro per fer afirmacions desafiant l’evidència. Quan Aodhán Ó Ríordáin es va presentar al Dáil el 2020 per opinar que les escoles diferenciades són “un factor que contribueix a la violència domèstica”, un podria haver esperat que fes referència a algun conjunt d’investigacions per recolzar la seva opinió. No en va oferir cap.
Hauria d’haver sabut que el 2011, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va dur a terme una investigació en diversos països que va concloure que l’educació en si mateixa ofereix protecció contra l’abús domèstic i d’altres tipus contra les dones. En identificar els factors associats amb l’abús domèstic, l’alcohol va ocupar el primer lloc. Altres factors considerats importants van ser la convivència, l’edat jove, les parelles sexuals externes, l’abús infantil i les actituds que donaven suport a la pallissa a l’esposa.
Hi ha investigacions que demostrin que els perpetradors de violència provenen principalment del nombre cada vegada menor d’escoles diferenciades per sexes? Hi ha investigacions que indiquin el contrari? La investigació és discutible, a menys que reforci allò que els ideòlegs ja creuen. Aodhán Ó Ríordáin ha dit: “res no pot convèncer-me que això (l’educació diferenciada per sexes) no sigui part del problema”. Ha pres una decisió. La història, probablement, està al seu costat, així que, qui necessita proves? En el context de la discussió present, ha afirmat que “els pares tenen opinions profundament arrelades sobre l’assumpte” sense reconèixer la legitimitat d’aquestes opinions.
(…)
El que sí que sabem sobre les escoles diferenciades per sexes és que els seus estudiants tendeixen a obtenir millors resultats acadèmics. Els pares poden llegir les taules classificatòries i decidir sobre aquesta qüestió. Si un accepta que el gènere pot ser un factor en els patrons d’aprenentatge i la selecció de matèries, que l’adolescència és una època en què l’espai segur de l’educació diferenciada per sexes pot ser beneficiosa, que el temps i els recursos es poden dirigir de manera més estratègica en una escola diferenciada per sexes, llavors, qui pot dir que les seves opinions i eleccions no tenen legitimitat? De fet, ambdues parts d’aquest argument poden fer afirmacions creïbles, basades en les necessitats socials, de desenvolupament i educatives dels joves adolescents. Per això és important permetre que les famílies individuals prenguin decisions basades en les necessitats dels seus fills individuals.
Aodhán Ó Ríordáin té raó quan diu que estem ignorant “l’elefant a l’habitació” en aquesta discussió. No obstant això, no és el que ell creu o vol que sigui: educació diferenciada per sexes. És l’alcohol. Està clar que la nostra relació històrica amb l’alcohol segueix sent un problema social important. El 2019, una important investigació realitzada per l’OMS va trobar que Irlanda es trobava entre els països amb el nivell més alt de consum d’alcohol per càpita a Europa. Un estudi de la revista The Lancet, també de 2019, va trobar que “Irlanda té una de les taxes de consum per càpita més altes d’Europa”. El que és més preocupant, també va concloure que el consum general d’alcohol aquí tenia una tendència a l’alça.
Hi ha poca atenció nacional sobre la nostra problemàtica relació amb l’alcohol i la manera com enverina la vida i les relacions familiars. Els infants de llars i barris socioeconòmicament desfavorits tenen més probabilitats d’estar exposats tant al consum excessiu d’alcohol com a la violència. Això és el que els condiciona a repetir el patró. No existeix un dividend polític per als polítics a l’hora d’abordar aquest repte social? Les campanyes de sensibilització pública s’utilitzen per a tot tipus de qüestions de salut i benestar, per què no fer-ho en aquest cas?
També hi ha una altra toxina social que hauríem de considerar abans de culpar l’educació diferenciada per la “masculinitat tòxica”, i és el fenomen cultural més recent de l’addicció a les drogues. Segons l’OMS, “la violència interpersonal i el consum de drogues il·lícites són importants desafiaments de salut pública i estan estretament vinculats”. Combinades, aquestes formes bessones d’abús de substàncies, juntament amb les creixents preocupacions sobre l’addicció a la pornografia, podrien explicar en gran mesura l’augment dels atacs violents contra les dones. També assenyalaria el camí cap a solucions concretes i constructives basades en evidència real i no en ideologia.
A l’entrevista surten qüestions com el pes de la ideologia, l’abandonament escolar, la formació del professorat, l’exigència educativa, la importància de la memòria, l’ús de les tecnologies a l’aula, la comprensió lectora, la utilitat dels exàmens, l’enfocament de la universitat i l’educació diferenciada.
Iguals i Diferents – Nova Educació Diferenciada
Iguals i Diferents, Equal and Different, és una associació promoguda per famílies, antics alumnes i professors que té com a finalitat promoure el pluralisme educatiu, mitjançant la difusió i el suport del model d’educació diferenciada per sexes en condicions d’igualtat, tant a nivell nacional com internacional.
A Iguals i Diferents busquem donar resposta a la singularitat de cada persona, superar els estereotips de gènere, reduir el fracàs escolar i avançar en l’equitat educativa.
________________________________________________________________
Font:
