L’assetjament escolar és un drama freqüent a les aules de tot el món. En aquest article descobrim testimonis, iniciatives i reflexions acadèmiques sobre l’assetjament escolar.
La consciència per part de les famílies de què parla l’experta és el que va moure Regina Liñán, treballadora dels serveis socials de 47 anys, a actuar de seguida quan, fa dos anys, va rebre un correu inesperat. Li ho enviava, a ella ia unes quantes altres mares, la mare d’un company de la seva filla Claudia (nom fictici), que avui té gairebé 13 anys, per avisar-les que les seves nenes estaven assetjant el fill d’aquesta: li deien lleig, és reien d’ell, li treien les seves coses i no se les volien tornar.
Després d’un primer moment d’incredulitat, «jo sempre havia pensat que la Clàudia era una nena empàtica«, la Regina va decidir parlar amb la seva filla. Aquesta va admetre els maltractaments però va assegurar que ella “només mirava”.Per la seva banda, la Regina va anar a parlar amb la mare del nen assetjat. La mare, segons la Regina, li va donar les gràcies i li va dir que les altres destinatàries del correu ni li havien contestat. «Eren coses de nens», per a les altres mares, en paraules de Regina. “Clarament no ho eren atès que el petit assetjat ja no volia anar a escola”, apunta asseguda davant la impressionant col·lecció de ninots Playmobil que ocupen una paret del seu pis del barri popular de Sant Andreu de Barcelona.
Ara Claudia ha canviat de grup i Regina està més tranquil·la ja que, segons ella, el que va moure la seva filla en aquell moment va ser la pressió de grup, «les ganes d’agradar i de pertànyer».
Aquest darrer és un element que també torna entre els 13 adults que acaben d’acabar la dinàmica proposada per l’associació SEER a l’escola La Salle. De tornada a les cadires, col·locades en cercle al centre de l’aula, comparteixen què han sentit en excloure la seva companya. Un sentiment preval: si no l’han deixat entrar era per no ser-ne exclosos.
Claudia, que en tornar a l’època dels insults al company parla del seu “jo del passat” i assegura que no era conscient del que estava fent, recorda també que llavors veia la sèrie Patito feo: “hi havia un grupet de guays que insultava la resta. Crec que això em va influir una mica”, apunta mirant seriosa després de les grans ulleres tigrades. I afegeix: “A vegades veus que estan tractant malament algú i vols fer alguna cosa, però no pots per por que es tornin en contra teu. També crec que per més que una persona intervingui, tampoc se solucionen les coses”.
«De vegades veus que estan tractant malament algú i vols fer alguna cosa, però no pots perquè tems que es torni en contra teu” Claudia, còmplice passiva d’un cas de ‘bullying’
La diferència entre ensenyar a mediar els joves i fer-los responsables de l’assetjament i de la seva resolució és un element en què va insistir molt, davant d’un públic atent, l’escriptora Lolita Bosch, organitzadora del primer Simposi contra el Bullying que va tenir lloc a finals d’abril del 2017 a l’Auditori de la Fundació FCBarcelona.
Així ho expressava Lolita Bosch: “els assetjadors no són dolents, ni les víctimes són febles ni els que miren són covards: ja està bé de demanar als nens que defensin els seus companys; si jo veig algú que n’apunta un altre amb una pistola, no li diré mai ‘posa’m-la a mi’. Una cosa és que els ensenyem a intervenir, una altra que els fem responsables quan els responsables som els adults”.
La diferència entre ensenyar a mediar els joves i fer-los responsables de l’assetjament i de la seva resolució és un element en què va insistir molt, davant d’un públic atent, l’escriptora Lolita Bosch, organitzadora del primer Simposi contra el Bullying que va tenir lloc a finals d’abril del 2017 a l’Auditori de la Fundació FCBarcelona.Així ho expressava Lolita Bosch: “els assetjadors no són dolents, ni les víctimes són febles ni els que miren són covards: ja està bé de demanar als nens que defensin els seus companys; si jo veig algú que n’apunta un altre amb una pistola, no li diré mai ‘posa’m-la a mi’. Una cosa és que els ensenyem a intervenir, una altra que els fem responsables quan els responsables som els adults”.
Les fonts consultades per a aquest reportatge coincideixen que el més important que les famílies poden fer per participar en la resolució d’un problema que, insisteixen, concerneix tota la comunitat educativa, és prevenir la violència i fomentar la convivència. Així ho expressa Garaigordobil: “l’educació familiar exerceix un paper primordial: els pares són models d’empatia i de conducta social positiva, i si reforcen aquestes conductes, aleshores tindran amb més probabilitat fills menys violents”.
Alemany, de l’associació Candela, compara el bullying amb un “virus que ha entrat al grup”. Segons la seva opinió, aquest virus és estructural: ve d’una visió d’una banda de l’educació com una cosa competitiva i, de l’altra, de la diversitat com una amenaça “que si no s’aconsegueix uniformar, aleshores se n’exclou”.
Raquel, de 16 anys, estudiant de quart d’ESO, coincideix i indica: “per prevenir el bullying cal acceptar la diferència, que és allò que ens fa únics”. José Ramón Ubieto, psicòleg clínic i psicoanalista, assenyala davant l’audiència del Simposi altres elements que ajuden a emmarcar el fenomen: “La violència té un punt de fascinació: ho prova que quan veiem una baralla al carrer, ens parem. Els joves, a més, tenen pànic a passar desapercebuts: per això el públic hi participa”.
«Els pares són models d’empatia i de conducta social positiva, i si reforcen aquestes conductes, aleshores tindran més probabilitats fills menys violents” Maite Garaigordobil Catedràtica de Psicologia
Un element típic del bullying és que és un tipus de violència gairebé sempre oculta per a les persones adultes, però ben coneguda per l’alumnat. Per part dels centres escolars “hi ha un discurs generalitzat de ‘això aquí no passa””, apunta Marta Rebollar, directora de l’escola Petit Món de Castelldefels.
També Aleman assenyala la dificultat per reconèixer el problema: “La gent ho viu com una vergonya i com un fracàs que estigui passant a la teva escola: a la nostra societat costa admetre el conflicte i el fracàs i la vergonya només genera silenci. Al contrari, reconèixer que al teu fill li passa, que a la teva escola passa té moltíssima dignitat i és el principi de la solució”.
Rebollar afegeix: “Al nostre centre pot passar, ia més ho tenim en compte”. La directora fa referència a l’aposta per donar importància i “posar nom” a les emocions que va fer que fa tres anys tot el personal del centre rebés formació en educació emocional.
» A la nostra societat costa admetre el conflicte i el fracàs i la vergonya només genera silenci” Míriam Alemán, Asociación Candela
Rebollar també apunta que el seu cas és més aviat excepcional: com que és una escola d’una sola línia, ia més una cooperativa de mestres, “podem fer l’escola que ens agrada. Malauradament no tots els centres tenen aquesta sort ja que els recursos en educació haurien de preservar la persona, però no ho acaben fent”.
Pot passar que quan els pares s’assabentin del que està passant als seus fills, això els faci reviure allò que en el seu moment també els va passar a ells. És el cas d’Antonio, 40 anys, originari de Saragossa, tècnic de maquinària d’arts gràfiques qui demana ometre el cognom per evitar que es reconegui el seu fill Lucas (pseudònim), de 13 anys.
Per a Antonio, veure que a Lucas mai no el convidaven a festes d’aniversari, saber que es passava l’hora del pati sol i que es ficaven amb els cabells llargs i les seves faccions delicades el va portar de tornada quan de nen es ficaven amb les seves orelles de bufador: “Em costa admetre que hi ha un problema i no sé com ajudar-lo perquè jo també l’he patit i crec que tampoc ho he resolt especialment, si he resolt especialment bé amb mi que a més ho tornaria a fer”.
«Em costa admetre que hi ha un problema i no sé com ajudar-lo perquè jo també ho he patit i crec que tampoc ho he resolt especialment bé» Antonio, Pare de nen assetjat
Totes les fonts consultades opinen que és molt important que les famílies que són coneixedores que el seu fill està involucrat en un cas de bullying es coordinin en primer lloc amb el centre escolar perquè aquest pugui posar en marxa el protocol d’actuació que tingui establert per a aquests casos i, només si el centre no dóna una resposta satisfactòria, aleshores es plantegin altres vies de resolució com canviar de centre.“Si s’intenta solucionar des de fora del centre, s’està obviant l’element social del bullying, o sigui que té a veure amb tot el grup”, assenyala Oriol Julià. Per això, explica Aleman, “nosaltres intentem que la relació entre l’escola i la família sigui bona abans, perquè si pretens crear una relació un cop hagi explotat un cas de bullying, no podràs”.
—
https://www.lavanguardia.com/vida/20170917/431294145111/bullying-drama-todos-pierden.html
